Les escoles formatives a Catalunya, claus en el salt internacional del cinema català

ACN Barcelona – El cinema català torna a assaltar Hollywood amb la coproducció catalana ‘Sirât’ doblement nominada. Tant el director, Oliver Laxe, com les tècniques de so -Amanda Villavieja, Laia Casanovas i Yasmina Pradera- han sortit d’aules catalanes. El director francogallec es va llicenciar a la UPF, Villavieja ve d’un màster de la UPF-BSM, Laia Casanovas va estudiar a l’ESCAC i Yasmina Pradera al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya. Responsables de la UPF i de l’ESCAC han destacat a l’ACN la importància dels estudis tècnics, més enllà de la direcció i posen com a exemple el pes que té el so a ‘Sirât’. “La indústria s’estructura i s’enforteix amb els tècnics, no només amb els directors”, diu el director de l’ESCAC, Sergi Casamitjana.
Oliver Laxe va ser alumne de la llicenciatura en Comunicació Audiovisual (2008) a la UPF, Amanda Villavieja va estudiar el Màster en Documental de Creació de la UPF-BSM i durant un temps va ser professora del grau en Comunicació Audiovisual de la Pompeu Fabra, Laia Casanovas va estudiar a l’ESCAC i Yasmina Pradera al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC). De l’ESCAC també n’ha sortit el productor de ‘Sirât’ Oriol Maymó.  

En el cas de la UPF, Mar Guerrero, directora dels estudis en comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, ressalta que l’èxit que tenen s’explica gràcies a la comunitat formada per alumnes, professorat i exalumnes. De fet, Laxe va formar part d’una de les primeres promocions de la Pompeu Fabra i va forjar una bona col·laboració amb un dels seus professors, Santiago Fillol, que és guionista de ‘Sirât’. Guerrero destaca el talent que es cultiva a la facultat i cita més enllà d’Oliver Laxe noms com Clara Roquet, Elena Martín o Ariadna Dota. “Tot això ha creat un ecosistema i una comunitat creativa dins de la facultat que està donant resultats a nivell creatiu i industrial”. Remarca el model que tenen a la UPF en el qual els estudiants tenen l’oportunitat de rebre la mentoria de professionals que estan treballant i que han sortit de la Pompeu.

Preguntada per si, més enllà de la mirada del director, va veure en ‘Sirât’ la filosofia que ensenyen a la facultat, respon que “totalment”. No creu que d’entrada tinguin un estil molt concret perquè animen als alumnes a ser lliures amb els seus projectes, però sí que considera que l’estil ve marcat per les condicions amb les quals es fan aquestes pel·lícules. Quan hi ha, per exemple, pocs recursos els professionals estan obligats a prendre riscos i a innovar, afegeix.

Així mateix, detalla que a la UPF no només es formen bons cineastes a nivell tècnic, sinó també a nivell humanístic. “Nosaltres fem molt èmfasi en l’ensenyament de referents, de posar una mica més de pensament al darrere del cinema, i tot això barrejat”, diu, crea un “ecosistema”. Ressalta que al final aquests models d’aprenentatge i d’ensenyament donen els seus fruits i en el cas de la Pompeu “és molt clar”.

La importància dels tècnics

Guerrero desgrana com es creen les vocacions a la facultat, ja que en un primer moment l’alumnat sempre ve amb aquest desig de fer cinema i de ser directors, sense tenir en compte altres posicions en el marc de la creació audiovisual. Tot i això, a mesura que passen els quatre anys, s’adonen que hi ha altres mons i un cas és el dels tècnics de so, que en ‘Sirât’ és “fonamental per crear tota l’atmosfera”. “No només es tracta de fer un bon guió ni uns bons enquadraments, sinó crear tota aquesta atmosfera d’un film”. De fet, la UPF ha posat en marxa en els darrers anys l’assignatura Taller de so.

El director de l’ESCAC creu que més enllà dels directors “hi ha una part que la gent no coneix, que és la indústria”. En aquest sentit, destaca també el paper dels tècnics en un film com ‘Sirât’: el muntador, el fotògraf, el director d’art, el director de producció i els tècnics de so. “La indústria s’estructura i s’enforteix amb els tècnics, no només amb els directors”. Afegeix que els directors són “els que posen el glamur, els projectes interessants i els grans temes, però el que necessita una indústria sòlida és tenir tècnics bons i aquí, bàsicament, es formen els tècnics”.

Casamitjana indica que “històricament el cinema català i l’espanyol tenien un punt d’aristocràcia” amb noms com Bigas Luna, Almodóvar o Saura, que eren “genis, però que estaven molt sols”. Per contra, assenyala que ara hi ha un teixit increïble de tècnics i una pel·lícula es fa gran amb la qualitat dels tècnics que la saben fer. “Al final les pel·lícules són exercicis d’imaginació molt complicats on has de portar a la realitat coses tècnicament molt difícils”.

Per això, indica, es necessiten “excel·lents” fotògrafs, muntadors, tècnics de so que “siguin capaços de transformar aquestes idees i fer-les “espectaculars” i “entretingudes”. Opina que no només es tracta de tenir idees bones i projectes interessants, sinó fer-los “a un nivell industrial comparable, com a mínim, amb el que s’està fent als Estats Units, on hi ha uns tècnics increïbles”. Casamitjana assegura que si una persona es forma a l’ESCAC com a tècnic té feina abans de sortir de l’escola.

Preguntada per les noves generacions, Guerrero explica que hi ha molts estudiants “sense complexos, no tenen por d’experimentar” i és una cosa que des del grau també els animen a fer. “S’apropen a les coses sense complexos i des d’una altra mirada més oberta”.

El director de l’ESCAC, Sergi Casamitjana, explica que amb 30 anys de l’ESCAC han passat “de ser una cosa petita i local a ser una indústria massiva i mundial. Els productes que es fan a Catalunya es veuen a les plataformes, al món i es porten als festivals de categoria A”.

Tot i això, creu que es va “coix amb la part més industrial” i que “hi ha un cinema de moltíssima qualitat que està als festivals de categoria A i que va a plataformes, però encara cal entendre això com una indústria de fer diners”. Defensa que el cinema català ha de fer molts més diners dels que fa. Tot i això, assenyala que “la indústria està en un moment molt dolç” i les plataformes han contribuït a un accés a l’audiovisual gegant.

Sobre com contribueix la UPF a engrandir el cinema català, Guerrero manifesta que la posició de la facultat i del grau és “fonamental” i assegura que són “el centre públic de referència en ensenyament de cinema de l’Estat. Tenim una trajectòria de 30 anys fent ensenyament no només de cinema sinó també de tots els vessants de l’audiovisual”, apunta. Defensa que els professionals que surten de la facultat estan construint a fer més gran la indústria i a transformar-la, “que és realment l’últim objectiu que tenim com a grau i com a facultat”.

Estudiants

Catalunya compta amb una àmplia oferta de formació cinematogràfica, per la diversitat i topologia d’estudis i també de centres. Escoles de referència com l’ESCAC matriculen més de 300 alumnes cada curs i n’han format més de 5.500 des del seu naixement; el màster de cinema de la UPF compta més de 120 alumnes graduats els últims cinc cursos; i cicles de grau superior relacionats amb el cinema i l’audiovisual en centres com l’EMAV de Barcelona i similars arreu del país tenen més de 2.500 alumnes matriculats cada curs.

A tots ells s’hi sumen titulacions no reglades, de centres privats i n’és un exemple l’ECIB, l’escola de cinema de Barcelona, que els darrers quatre anys han tingut més d’un miler d’alumnes (1.170) matriculats en les diferents especialitats i cursos (direcció de cinema, direcció de fotografia, guió, muntatge, documental, etc.). La xifra supera els 1.500 matriculats si s’hi inclou la formació en animació.

El director de l’ESCAC fa referència als preus de les matrícules de l’escola i apunta que costen 15.000 euros, però afegeix que les escoles americanes del mateix nivell en costen 60.000. En qualsevol cas, no creu que sigui econòmic, però tampoc car, sinó costós.  “La gràcia seria que existís un sistema de beques que el govern català i espanyol es preocupés que els estudiants poguessin venir. Som una fundació sense ànim de lucre, sense cap mena de subvencions, que funciona amb les matrícules dels estudiants i perquè això funcioni els estudiants han de pagar matrícules”. Reconeix que se’ls titlla una miqueta d’elitistes. “Jo soc el director del centre i com a estudiant no hauria pogut estudiar aquí”.