Gorka Espiau: No es tracta només de crear feina

Gorka Espiau defensa una manera diferent d’afrontar els reptes del desenvolupament: amb innovació real, participació local i aprenentatge conjunt. Doctor en Ciències Socials, és director del Agirre Lehendakaria Center (EHU), assessor de la Comissió Europea i director científic de Work4Progress, programa de l’Àrea Internacional de la Fundació ”la Caixa” que contribueix a la creació de llocs de treball de qualitat en entorns rurals de Colòmbia, l’Índia, Moçambic i el Perú per a dones i joves. Conversem amb ell a Barcelona, on va assistir a la reunió anual del programa i va moderar una taula rodona sobre innovació social digital.

Què diferencia Work4Progress d’un programa de cooperació tradicional?

L’enfocament occidental de la cooperació —pensar que portem solucions a llocs que no en tenen— continua vigent, tot i que sabem que ja no funciona. I aquesta lògica genera desigualtat. Work4Progress es planteja com una plataforma d’innovació social, un espai d’aprenentatge conjunt on tots els actors aporten i aprenen, on es busca el benefici comú. No es tracta d’implantar pilots aïllats amb resultats difícils d’escalar, sinó de dur a terme experiències d’innovació connectades entre si.

El terme innovació s’utilitza sovint, però no sempre s’entén. Com definiria vostè la innovació social?

La innovació social sorgeix com a resposta a una visió reduccionista de la innovació centrada només en allò tecnològic o empresarial. Es tracta de respondre d’una manera diferent —i millor— a les necessitats socials, actuals o emergents, mitjançant nous productes, serveis o processos. El que ens interessa és com les societats aprenen a respondre col·lectivament a problemes complexos, en el nostre cas la generació d’ocupació en zones rurals. La innovació que ens interessa va a l’arrel del problema, no busca resultats ràpids o start-ups d’èxit, sinó un impacte real.

Ens en pot donar exemples?

A l’Índia treballem amb una cooperativa que ofereix transport segur a dones per evitar situacions d’inseguretat en els seus trajectes cap a la feina. Elles mateixes compren vehicles —els rickshaws elèctrics— i presten un servei de taxi pensat específicament per a dones, cosa que resol un problema clarament identificat. Al Perú vam posar en contacte productors agrícoles amb xefs amb estrelles Michelin. Els seus processos productius van millorar per adaptar-se a les necessitats dels restaurants. Avui, alguns dels seus productes, com el formatge, es poden comprar als locals del cuiner peruà Gastón Acurio.

«Cal entendre les necessitats des de dins. Cap projecte que no estigui construït des de les comunitats funcionarà.»

Treballeu en països molt diferents. Com aconseguiu salvar les diferències culturals?

El que hem descobert és que les diferències entre països no són tan grans perquè els reptes són semblants. Per exemple, un dels principals problemes per generar ocupació en zones rurals és que les persones joves no volen quedar-se al camp, cosa que passa a Moçambic de la mateixa manera que a Catalunya o Euskadi. Això no treu que calgui construir mecanismes d’interacció adaptats a cada cultura, però amb el mateix objectiu: entendre les necessitats des de dins. Cap projecte que no estigui construït des de les comunitats funcionarà.

Com garantiu la participació de les persones?

Recollim narratives locals —problemes, aspiracions, oportunitats— i les organitzem en perfils etnogràfics que reflecteixen les maneres de veure la realitat de diferents col·lectius. Això ens permet saber si una iniciativa està alineada amb les percepcions de la comunitat. De vegades, les seves idees no s’ajusten a les dades objectives, però aquestes percepcions influeixen més en l’èxit o el fracàs d’un projecte que les circumstàncies en si, perquè la realitat es construeix socialment.

Work4Progress ha generat molt interès perquè té una manera molt sistematitzada d’incorporar aquesta dimensió cultural als processos de desenvolupament. El repte ara és saber aprofitar les eines digitals perquè aquesta escolta i aquesta creació conjunta siguin més àgils i puguem obtenir més informació. I aquí la Fundació ”la Caixa” ha fet una aposta forta que pot ser una referència a escala global.

«La intel·ligència artificial ens permetrà simular escenaris d’intervenció en àrees específiques, com les zones andines del Perú.»

En què consisteix aquesta aposta?

Tenim digitalitzada la informació de tots els projectes i això ens permetrà aplicar intel·ligència artificial per analitzar millor què està passant i fer simulacions. Per exemple, podrem interactuar amb un bot que representi les aspiracions concretes de les dones joves de l’estat d’Uttar Pradesh, a l’Índia, i preguntar-li si una iniciativa té sentit per a elles. També podrem simular escenaris d’intervenció en àrees específiques, com les zones andines del Perú. No es tracta de substituir el treball humà, sinó de complementar-lo i millorar la presa de decisions. Creiem que cal integrar aquest tipus de tecnologies de manera més ambiciosa.

Fins a quin punt és segur utilitzar aquestes tecnologies al sud global?

Ens hem adonat que, en aquests països, les necessitats són tan urgents que la tecnologia s’adopta ràpidament, sense pensar gaire en els efectes secundaris. Al nord hi ha més precaució. L’ideal és trobar un equilibri: aprofitar les eines amb consciència crítica.

La tecnologia no ho arregla tot, però cal reconèixer que genera oportunitats. Gràcies a ella, per exemple, podem aprendre mútuament. Des del nord podem veure com s’estan aplicant aquestes tecnologies al sud i com poden escalar-se. I als països del sud s’estan desenvolupant solucions pràctiques que gestionen grans volums de dades i, per tant, necessiten infraestructures que avui dia es troben al nord, com el Barcelona Supercomputing Center. El més important és generar aquesta col·laboració des del principi en termes d’horitzontalitat.

Diria que la cooperació tradicional està antiquada?

El sector té problemes estructurals: manca de recursos, models de finançament obsolets i competència entre entitats que impedeix la col·laboració. Repliquem en la cooperació lògiques de la consultoria tradicional que busquen eficiència en la gestió, però que ens allunyen del nostre objectiu principal: l’impacte. Algunes entitats ja estan fent una transició cap a lògiques de plataforma, intentant connectar amb altres actors, generar espais d’experimentació i incorporar innovació oberta. El mateix passa amb els donants. Alguns continuen amb la lògica antiga de comptar quants llocs de treball genera un programa sense analitzar el context, mentre que d’altres comencen a mirar l’impacte que produeix en tot el sistema.

«Avui, les grans prioritats de la Comissió Europea són la competitivitat i la resiliència. Per a nosaltres no hi ha competitivitat sense innovació social.»

El context polític no afavoreix el canvi: hi ha més interès en la competitivitat que en la inversió social.

Avui, les grans prioritats de la Comissió Europea són la competitivitat i la resiliència. Per a nosaltres no hi ha competitivitat sense innovació social. Hi ha molta evidència científica que avala que un sistema no és competitiu si genera grans desigualtats socials, si no és sostenible des del punt de vista del desenvolupament humà. I, d’altra banda, cal tenir en compte que la resiliència també té a veure amb la generació de capital social: si volem ser resilients, les societats han d’augmentar la seva capacitat de resposta col·lectiva davant qualsevol situació de crisi.

Per tant, temes com la cooperació, la innovació social, la competitivitat i la resiliència s’han de tractar a la mateixa taula. Sovint es debaten per separat: la «taula seriosa» de governs i empreses, i la «taula social» de fundacions i ONG. Aquesta separació està desfasada. Per a nosaltres és molt important que programes com Work4Progress demostrin que poden contribuir a la competitivitat i la resiliència amb estratègies més interessants que les que es plantegen en termes tradicionals. És una batalla en el terreny de les idees, però que serà important en els propers anys.

Amb aquest entorn, com es poden finançar iniciatives innovadores?

El model de finançament basat en el mite de Silicon Valley —gent brillant, molts diners, solucions màgiques— continua dominant, tot i que manca d’evidència. És un model extractiu que concentra recursos i genera desigualtat. Cal qüestionar aquest arquetip. La filantropia com la de la Fundació ”la Caixa” és clau, però insuficient per si sola. Crec que en els propers anys veurem connexions entre el sector públic, el privat i el comunitari en què les entitats i institucions actuaran com a integradores, no com a solucionadores úniques.

«Per innovar necessitem radicalitat i equilibri: solucions que vagin a l’arrel, però ben dissenyades i que no generin efectes negatius.»

Quins reptes té per davant el programa Work4Progress?

Ara mateix, la gestió de l’èxit. Vam començar com un pilot experimental, petit, amb vocació de prova, però els resultats han estat molt positius. Això ens obliga a ser més rigorosos en la manera de treballar i de compartir el coneixement. Hem de ser molt clars sobre què ha funcionat i per què. Ens hem de centrar més en l’impacte: no només quants llocs de treball s’han generat, sinó quin tipus de llocs de treball, com afecten la família i la comunitat, si empoderen dones i joves, si trenquen estructures de desigualtat… Comptar llocs de treball està bé, però el més important és entendre si aquests llocs de treball canvien vides.

Hi ha raons per a l’optimisme?

Depèn del context. Al nord hi ha molta desesperança, por de perdre el benestar. Al sud hi ha més obertura al canvi perquè no hi ha tant a protegir. Per innovar necessitem radicalitat i equilibri: solucions que vagin a l’arrel, però ben dissenyades i que no generin efectes negatius. El dia a dia a vegades pesa, però veure comunitats amb menys recursos que creuen que el canvi és possible et fa pensar que hi ha motius per continuar. El sud global ens recorda que les nostres pors estan lligades al nostre privilegi. I això ens obliga a actuar.